13 de Desembre del 2009
Les previsions per aquell diumenge eren de cel tapat, algun plugim i bastant de fred. No obstant es van tornar a superar les expectatives i al final vàrem ser una bona colla. El nostre objectiu era el petit poblet de Gombrèn, que estrenava en un dels seus restaurants una estrella en la guia “Michelin”. Més concretament ens dirigíem al Santuari de Montgrony, a 1360 metres d’alçada, un indret bastant pintoresc amb una església romànica del segle XI i molt lligada amb llegendes del Comte Arnau. Després d’anar al lavabo, tafanejar una mica el poble i posar-se les recents estrenades armilles de la secció la Montse Pla, coordinadora de la sortida, ens va indicar el camí i apa! Endavant!. Deu minuts després o fins i tot diria menys ja estàvem tots desembolicant l’entrepà! Nois no es pot començar a caminar sense abans haver esmorzat! Ara sí, amb l’estómac ple i havent organitzat pel següent divendres una mica de piscolabis i cava fred! per celebrar les festes de Nadal, ens ho vàrem prendre amb serietat i de mica en mica el Santuari de Montgrony semblava més gran. Pel camí denominat dels “Pelegrins” primer anava el grupet que sempre té presa per arribar, seguits del grupet de boletaires que més d’un fredolic va trobar però no collir. Com no, els últims petant la xerrada i de tant en tant captant alguna fotografia. El nostre punt de reagrupament era una monstruosa creu de ferro que ningú va veure excepte la Montse Pla, instigadora del punt, i el Tomás (que jo diria que tampoc la va veure). Una mica cansats i ja en el Santuari ens vàrem adonar que hi arribava la carretera fins allà dalt! Pobrets, pensava la Montse Pla, com els he enganyat i encara no saben per on els faré baixar! Com era d’esperar quan es van adonar que hi havia un bar – cafeteria van desaparèixer tots. Unes quantes fotos al paisatge, unes quantes fotos de segregació de gènere a les escales que conduïen a l’ermita i quan la senyora de la “posada” ens va donar la clau de la porta de “la casa del senyor” tots escales amunt fins a l’ermita. Ermita de planta trevolada i absis laterals minúsculs on la fotografia estrella va ser un arc de pedra des on es veia el massís del Pedraforca.
Un cop entaulats per dinar a la plaça del Santuari vàrem decidir el calendari del segon trimestre no sense abans deliberar sobre un tema tant important com els sopars d’empresa, fet que va acabar com quasi sempre acaba tot tema: picabaralla entre homes i dones, sobretot entre l’Òscar i la Núria i si no li pregunteu a ambdós sobre la circumstància en particular. Ja de baixada i quina baixada!(jo crec que ens vàrem equivocar de camí perquè hauríeu de veure el caminet...!) el típic tòpic de sempre: uns quants escaladors “xulillos” que més que escalar feien la festa de la cervesa i dels bíceps, un parell de caigudes sense gaire importància i la sensació de haver menjat més que no pas caminar, perquè ho direm tot, en arribar a la plaça de Gombrèn doncs a menjar un altre cop (n’hi ha que en diuen berenar), tallats, cacaolats, coca, targetes fotogràfiques per a en Tomás... En fi, després de tot això va arribar el més difícil de l’excursió: fer una petita becaina en el cotxe de tornada i si es tenia la mala fortuna de ser conductor doncs...pensar amb en Josep Maria de Segarra i el Comte Arnau, “Que és llarga l’eternitat! Només fa mil anys que corre el comte Arnau... i està cansat. Que és llarga l’eternitat!”. La propera sortida ja en parlarem.
Text de Jordi Puchol.
