La primera sortida del 2011, tot i que urbana, també ha tingut com a escenari una muntanya: la de Montjuïc. Fins allà ens hem desplaçat uns quants membres de la Secció de Muntanya del CELLV (concretament, dinou) per practicar l’orientació amb l’ajuda de brúixola i plànol, aspectes que ja vam poder veure l’any passat en el cap de setmana dedicat al monogràfic d’orientació.
Si bé en aquella ocasió, teoria i pràctica es van dividir, respectivament, entre Llinars (Centre Excursionista i voltants) i el Corredor, avui hem fet servir un circuit que hi ha muntat a Montjuïc de forma permanent i que es dedica preferentment a curses d’orientació.
Primer de tot, hem fet un breu repàs de l’ús de la brúixola. Més tard, ens hem dividit en grups de dos; amb una premisa important: prohibides les parelles sentimentals. L’objectiu dels grups que s’han creat era evitar que hi hagués gent que “s’arrepengés”, per dir-ho d’alguna manera, en la seva parella habitual (cosa comú).
Itinerari olímpic
El circuit permanent de Montjuïc consta de tres itineraris: A, B i C. Nosaltres hem fet el més fácil, l’A, centrat en l’Anella Olímpica, més alguna fita del B (nivell mitjà) i del C (nivell alt) pel que fa a aquelles persones que no n’han tingut prou amb el bàsic.
L’A, amb una distància d’uns 2 Km, és un circuit amb molts punts de referència (l’Estadi Olímpic, el Palau Sant Jordi, la torre Calatrava), i per tant la lectura del plànol resulta senzilla. Més encara si tenim en compte que a la llegenda del costat del plànol, a banda dels accidents naturals (presència de vegetació, senders, etc.) i d’altres elements físics, s’indiquen “pistes” complementàries. Per exemple, s’indica si la fita en qüestió està al costat d’un mur, si aquest es pot passar o no, o si es troba en una zona d’arbres. Cal dir que algunes de les fites estan força amagades, i alguna, directament, no hi és, cosa que ha fet anar de corcoll a més d’un.
La temptació de no fer servir la brúixola en aquest entorn tant conegut és gran, sobretot perquè la brúixola ens indica un rumb a seguir entre dos punts determinats, pero sense tenir en compte el que hi ha entremig del punt d’inici i de la destinació, i que per tant un es pot trobar amb llocs pels quals no es pot passar, camins sense sortida, etc.
Ara bé, la brúixola es converteix en un element molt útil quan no és tan fàcil llegir un mapa, com passa la majoria de vegades que anem a la natura. Quan arriba aquell punt que un s’adona que s’ha perdut, la brúixola marca la diferència entre no saber per on tirar o, per contra, tenir almenys certa idea de quin és el camí a seguir.
De totes maneres, la brúixola, per ella mateixa, tampoc no serveix de gaire. El mapa s’ha de saber interpretar. La brúixola ens indica un sentit, una direcció, però hem d’estar atents als punts de referència i comprovar constantment la nostra ubicació “sobre plànol”. Podríem dir, doncs, que bruíxola i plànol conformen un tàndem inseparable, i indispensable, per saber moure’s en el medi natural.
El circuit de Montjuïc és un bon lloc per posar en pràctica i reforçar tots aquests coneixements, alhora que ens permet descobrir racons inèdits de Barcelona. La panoràmica de la ciutat i del mar des del mirador del cementiri justifica, per si sola, la fantàstica sortida d’avui.
