“L’ascensió dels intrèpids” (2ona part):
El cim de la Pica d’Estats...cim culminant de la geografia catalana i una
icona del catalanisme i de l’excursionisme. Objectiu de la secció de muntanya i
una de les excursions de final de curs, per la qual ens havíem preparat tant.
Serien cap a les 10 del matí quan el grupet d’intrèpids, d’agosarats, de “pels
meus nassos pujo” estàvem fent un mos i descansant al mateix temps en el segon
llac que ens trobaríem durant la ruta, el d’Estats. No anàvem molt bé de temps
per la qual cosa ens vàrem posar en marxa tot deixant enrere la Isabel que va
dir prou. Quedàvem en Jordi B., la Sara, la Natàlia, en Lluís, la Fina, l’Èlia,
la Olga P., en Rafa, en Francesc, l’Antonio, en Jordi G., l’Àlex, l’Ilies i jo.
Començant a pujar la pedrera cap al port de Sotllo és on vàrem trobar les
primeres clapes de neu, símptoma inequívoc de que en trobaríem també més
endavant. De moment era bastant dura però la traça estava ben definida i encara
no ens vam posar els grampons. Per la meitat de la pedrera baixava un rajolí
d’aigua que alguns van aprofitar per carregar les cantimplores ja buides. Un cop
a dalt del port de Sotllo no feia tant de vent com ens pensàvem. Abrigats i a
tornar a fer un mos per agafar forces tot mirant la banda francesa i la
quantitat de neu que hi havia. Molta gent que aquell dia volia pujar deia prou
quan arribaven allí, ja per raons de cansament o per no anar preparats per fer
tot el que quedava amb la neu que hi havia i l’estat amb el que es trobava. Però
nosaltres, els intrèpids, els agosarats, els de “pels meus nassos pujo” vàrem
continuar...això si, amb grampons qui els portava. Ben aviat l’Antonio ja no va
poder més i va fer marxa enrere tot fent una mica d’espectacle pel mig de la neu
i tot això que fa ell...En fi....ara si...ara tots els que quedaven si que
assolirien el preuat cim. Ens va costar bastant, començava a fer calor, les
forces ja faltaven però quedava ben poc. En el coll de la Cometa vam recuperar
forces i ja es veia el cim, bé, es veia molta gent i es podia intuir el cim.
Allò era un anar i venir de gent per tot arreu però cap a la 1 del migdia la
secció de muntanya del Centre Excursionista de Llinars tocava el sostre de
Catalunya onejant una gran senyera i fent tot tipus de fotos pel record
nostàlgic. Poc temps vàrem gaudir de la meravellosa vista que teníem davant
nostre, observant els grans cims del Pirineu i la Maladeta amb el seu Aneto ben
nevat. Quina sensació de llibertat, de puresa, d’estar completament aïllat del
món, de soledat...sensacions que cada vegada que pujo ( i això que amb aquesta
ja n’eren quatre) les gaudeixo com si fos el primer cop que vaig assolir la gran
Pica d’Estats. Anàvem malament de temps i per tant vam començar el descens ja
bastant esgotats físicament i mentalment, però s’havia de fer. Enrere quedava
una muntanya, un cim, un paratge que temps abans havia servit d’inspiració a
Mossèn Jacint Verdaguer per escriure el seu poema èpic “Canigó” i no era per
menys. Orgullosos de la nostre fita passades les 7 de la tarda vam arribar al
refugi de Vallferrera on ens esperava la resta del grup, un bon sopar i un bon
llit...aquest cop segur que molts ja no van sentir roncar a ningú. Repte
aconseguit i ara un altre...l’Aneto.
Escrit de Jordi Puchol
Escrit de Jordi Puchol
