24 i 25 de setembre de 2011
Sortim a les 8 del matí per la carretera comarcal cap a Hostalric, Massanes, fins a trobar la Nacional II.
Agafem la nacional fins a arribar a la autovia i, des d’allà agafem l’autopista sortida 6 Banyoles Olot. Per estalviar-nos uns quants euros d'autopista, agafem l'Autopista fins la Jonquera, paguem religiosament els 5,30 euros de peatge,... ja podria ser gratis algun dia.
Seguim per la A-9 fins a la sortida nº 42- Perpinyà- Andorra-Prada de Conflent, tornem a pagar 2,10 euros (que els francesos també estan necessitats).
Després d'unes quantes rotondes agafem la Nacional 116, direcció Andorra fins a arribar a Prades o Prada de Conflent, que no va quedar molt clar.
Des de Prada i per dins del poble agafem una carretera direcció Codalet que ens portarà a Sant Miquel de Cuixà, Abadia que consta de l’església pre-romànica de l’any 898. El campanar romànic-lombard de 40m d’alçada, la cripta del S. XI i el claustre romànic del s. XII, el més gran del Pirineus.
Arribem amb nervis perquè el temps se'ns tira damunt ja que hem d'entrar abans de les 10,45 i encara no hem esmorzat. Ens mengem l’entrepà a toc de xiulet (com a les fàbriques) ja que i ha molta gana.
Entrem (tenim descompte de grup), ho veiem tot del dret i del revés perquè es noti que tenim cultura, a part de ser gent de muntanya,i, ens fem les fotos de rigor, no sigui que després el divendres no puguem fer la passada de fotos com mana la tradició.
Sortim de l’Abadia i ens dirigim a Prada a fer una mica de turisme, visitem la plaça major, l'església i un mercat que hi ha, estant de visita pel mercat ens comença a caure una bona tempesta, com no para decidim anar a buscar els cotxes que els tenim controlats per la policia, perdó per la gendarmerie, per si algun francès ho llegeix.
Deixem els cotxes a la plaça cada un on pot, ens posem sota cobert i ens posem a menjar com si estiguéssim pel camp. Com no para de ploure, decidim que hem de començar a fer cua per agafar la pista direcció Canigó.
Agafem la ctra. cap a Villerac fins a trobar la pista més famosa de tota França per la seva bona conservació, pavimentació, sots i pocs kilòmetres per recórrer. Anem uns quants en tot terreny i uns altres en cotxes petits tot i que falta potència ja que se'm cala dues vegades i encara sort que anem preparats físicament per empènyer i pel que faci falta.
Triguem una hora i quart a arribar al refugi, però bé, quan arribem veiem que val la pena el sofriment. Pugem a les habitacions, deixem les motxilles i totes les andròmines i baixem a sopar que a les set toca . Sopem molt bé ja que estava bo i era abundant i desprès de sopar anem a dormir.
A les 7 toca despertar-se, bé alguns ho fem abans per tocar els nassos i despertar al personal. L’esmorzar és una mica escàs per a la gana que hi ha, i les 8 comencem l'ascensió al Canigó.
Agafem el Gr-10 davant mateix del refugi i comencem a pujar tot xino-xano, passem pel llac d'algues de l’Estanyol, la glacera del Canigó i seguim la pista ben marcada fins a arribar al Pic Llofre. Seguim el camí fins a arribar a una tartera, en la qual els francesos han fet unes escales fetes de pedra, segons hem vist nosaltres. En el seu dia devia ser una obra d’enginyeria, però ara esta totalment abandonada i cal apuntalar algunes planxes de roca.
Seguim pujant i ja podem admirar la famosa xemeneia que puja per darrera del Canigó, ruta que es fa des del refugi de Merialles. Per fi veiem la taula d’orientació, i després, la Creu de Ferro plena de banderes de tot tipus fins a arribar al Canigó.
Res més que felicitar-vos a tots i, alguna i algú en particular, vosaltres ja sabeu a qui em refereixo ja que vàreu demostrar que amb esforç i fortalesa mental, es pot assolir qualsevol meta que un es proposi.
Bé, no m’enrotllo més perquè després se m'acaba la tinta de la impressora.
Escrit de Alex Corbacho
Seguim per la A-9 fins a la sortida nº 42- Perpinyà- Andorra-Prada de Conflent, tornem a pagar 2,10 euros (que els francesos també estan necessitats).
Després d'unes quantes rotondes agafem la Nacional 116, direcció Andorra fins a arribar a Prades o Prada de Conflent, que no va quedar molt clar.
Des de Prada i per dins del poble agafem una carretera direcció Codalet que ens portarà a Sant Miquel de Cuixà, Abadia que consta de l’església pre-romànica de l’any 898. El campanar romànic-lombard de 40m d’alçada, la cripta del S. XI i el claustre romànic del s. XII, el més gran del Pirineus.
Arribem amb nervis perquè el temps se'ns tira damunt ja que hem d'entrar abans de les 10,45 i encara no hem esmorzat. Ens mengem l’entrepà a toc de xiulet (com a les fàbriques) ja que i ha molta gana.
Entrem (tenim descompte de grup), ho veiem tot del dret i del revés perquè es noti que tenim cultura, a part de ser gent de muntanya,i, ens fem les fotos de rigor, no sigui que després el divendres no puguem fer la passada de fotos com mana la tradició.
Sortim de l’Abadia i ens dirigim a Prada a fer una mica de turisme, visitem la plaça major, l'església i un mercat que hi ha, estant de visita pel mercat ens comença a caure una bona tempesta, com no para decidim anar a buscar els cotxes que els tenim controlats per la policia, perdó per la gendarmerie, per si algun francès ho llegeix.
Deixem els cotxes a la plaça cada un on pot, ens posem sota cobert i ens posem a menjar com si estiguéssim pel camp. Com no para de ploure, decidim que hem de començar a fer cua per agafar la pista direcció Canigó.
Agafem la ctra. cap a Villerac fins a trobar la pista més famosa de tota França per la seva bona conservació, pavimentació, sots i pocs kilòmetres per recórrer. Anem uns quants en tot terreny i uns altres en cotxes petits tot i que falta potència ja que se'm cala dues vegades i encara sort que anem preparats físicament per empènyer i pel que faci falta.
Triguem una hora i quart a arribar al refugi, però bé, quan arribem veiem que val la pena el sofriment. Pugem a les habitacions, deixem les motxilles i totes les andròmines i baixem a sopar que a les set toca . Sopem molt bé ja que estava bo i era abundant i desprès de sopar anem a dormir.
A les 7 toca despertar-se, bé alguns ho fem abans per tocar els nassos i despertar al personal. L’esmorzar és una mica escàs per a la gana que hi ha, i les 8 comencem l'ascensió al Canigó.
Agafem el Gr-10 davant mateix del refugi i comencem a pujar tot xino-xano, passem pel llac d'algues de l’Estanyol, la glacera del Canigó i seguim la pista ben marcada fins a arribar al Pic Llofre. Seguim el camí fins a arribar a una tartera, en la qual els francesos han fet unes escales fetes de pedra, segons hem vist nosaltres. En el seu dia devia ser una obra d’enginyeria, però ara esta totalment abandonada i cal apuntalar algunes planxes de roca.
Seguim pujant i ja podem admirar la famosa xemeneia que puja per darrera del Canigó, ruta que es fa des del refugi de Merialles. Per fi veiem la taula d’orientació, i després, la Creu de Ferro plena de banderes de tot tipus fins a arribar al Canigó.
Res més que felicitar-vos a tots i, alguna i algú en particular, vosaltres ja sabeu a qui em refereixo ja que vàreu demostrar que amb esforç i fortalesa mental, es pot assolir qualsevol meta que un es proposi.
Bé, no m’enrotllo més perquè després se m'acaba la tinta de la impressora.
Escrit de Alex Corbacho
